Nixon-Frost Unpluged

Durant aquest estiu he participat en la creació dels audiovisuals de NIXON-FROST versió Unpluged, la darrera obra estrenada per Àlex Rigola en el Teatre LLiure. L’Àlex Serrano que treballava com a Creador Audiovisual ha conceptualitzat i coordinat tota la part audiovisual, i jo he fet feina de dissenyador i de editor/post-productor.

Durant el procés de treball havia assistit a varis assajos, però en cap cas vaig assistir a un assaig general complet, així que un cop estrenada vaig anar a veure-la com a públic. Hi vaig anar més que per veure la meva feina (que ja me la coneixia de memòria) per poder veure una peça teatral en la seva autèntica mesura: el directe i davant de public.

En els assajos em semblava que la obra que no funcionaria: poc rítmica, lenta, molt textual, amb poc joc escènic (ja que la major part del temps tots els actors estan a escena). Però quina sorpresa!

Quan la vaig veure des del inici fins el final em va encantar. Suposo que la gent de teatre dirà: però home clar com vas poder jutjar una obra per els assajos!

Suposo que una obra està pensada per ser vista en una continuïtat temporal que permeti generar un contínuum dramàtic que sigui capaç de trastornar la consciencia del espectador. Sense aquesta continuïtat temporal es impossible afectar a l’espectador.

A part del muntatge, a Nixon-Frost he vist com un actor pot transmutar-se i convertir-se realment en una altre persona. Com aconsegueix deixar enrere l’actor que és, traspassar el personatge que interpreta i convertir-se realment en la PERSONA a la que interpreta. I malgrat que la “convenció teatral” t’exigeixi sempre tenir un peu a platea, Lluís Marco ha aconseguit que jo visqui aquí i ara quelcom que va succeir fa 30 anys. Magnific.