Conclusions d’un càsting de joves
Durant aquest desembre estic coordinant un grup d’alumnes d’ESDI (Escola Superior de Disseny) per a realitzar un lipdub. Per les persones que no sapigueu què és un lipdub us recomano que mireu aquest vídeo que han realitzat els alumnes de la universitat d’Audiovisual de Montreal (Quebeq).
Així doncs, en el procés de creació hem organitzat un càsting per localitzar a les persones interessades en aparèixer en primer pla en el vídeo. Personalment pensava que tindríem problemes per trobar voluntaris i per això creia positiu organitzar el càsting. Organitzant un acte public ens serviria per a trobar persones disposades i per altre banda donar-nos a conèixer massivament entre els alumnes de la Universitat. La meva gran sorpresa va ser quan es van presentar més persones de les que podíem assumir durant les 4 hores. Cues de nois i noies estaven disposats, sense cap tipus de vergonya, a cantar i ballar davant dels focos, càmeres i persones. Es van presentar tants alumnes que ens van saturar.
Com podia ser que hi hagués tanta gent interessada? Com és que no havia previst aquesta resposta tant efusiva?
Si aquest càsting s’hagués organitzat durant la meva època d’estudiant ja fa mes de 13 anys no s’hagués presentat ni una desena part de gent. Tothom hagués passat del càsting. Alguns per vergonya, altres per esnobisme, i altres per absoluta indiferència. Els organitzadors del càsting s’haguessin quedat amb un pam de nas.
Alguna cosa ha canviat entre els joves de fa 15 anys i els joves d’ara. Què ha canviat en la nostra societat per que la resposta davant d’un acte públic i mediatic com aquest sigui tant diferent?
He arribat a la conclusió que la diferència entre ells i nosaltres és la suma de: Operación Triunfo + Gran Hermano + Youtube.
Els meus alumnes tenen de 18 a 19 anys, així que el primer programa de Gran Hermano el van veure amb 10 anys. Van veure les estrelletes del Operación triunfo quan tenien 11 anys. La influència d’aquesta tipologia de programes, on els herois són sempre persones del carrer, els ha transmès la idea de que per ser algú especial a la vida solament són necessàries dues coses: una càmera + un pocavergonya.
Icona dels nostres temps
Així doncs, tenim una colla de personetes en formació que són feliços posant-se davant dels focos, amb ganes de fer-se veure, de ser observats i valorats per la seva simpàtia, cuerpo o fotogènia. Per bé o per mal la realitat, la tele-realitat, els ha mostrat que pots “triomfar” en la vida encara que siguis gorda, lletja e inculta. Tots podem arribar a ser la Rosa de España.
