Des de fa temps em pregunto si l’us de Internet de manera continuada durant anys i anys podria provocar-nos problemes al intel·lecte. M’explico:
La informació a Internet està formatada de manera molt atomitzada. Els creadors dels continguts tendeixen a organitzar els textos de manera sintètica, pensant titulars que cridin l’atenció, i destacats que ens permetin agafar la idea de tot el text amb el mínim esforç. Rarament els navegants s’aturen durant molts minuts per llegir una article llarg. Tot i que hi ha excepcions consumim la informació a mode de píndoles. Saltem de píndola en píndola sense donar oportunitat a un text de desenvolupar-se i prendre cert cos a la nostra ment.
Si ens fixem, des de fa temps Internet es va atomitzant cada cop més. Abans de que existissin els blocs les webs s’estenien en els temes. Era normal haver de prémer el botó de “següent pàgina” per seguir llegint l’article. Llavors van aparèixer els blocs que seguien el paradigma de diari personal en forma de reflexions diàries. Els posts (articles) es publicaven cada dia i per tant eren més reduïts en extensió. Els posts normalment no tractaven de múltiples temes relacionats, sinó que es limitaven a un únic tema. El format típic era un text que podies llegir amb dos i tres minuts i que anava acompanyat d’una fotografia. Si l’aparició dels blocs ja va significar una atomització clara respecte tot l’anterior, el gran salt l’hem patit amb l’aparició de l’anomenat microbloging. Com el seu nom indica el microbloging (twitter, facebook, hi5, twenti, etc) respon a una lògica encara més simple. Amb un número limitats de lletres has d’explicar senzillament que has fet, que estàs fent o que faràs. Més simple impossible. No intentis reflexionar, pensar i explicar-ho per que vindran amb la destral de “máximos carácteres permitidos”. M’emprenya que em diguin: “tio, no te enrolles que aquí lo que mola es que seas corto”. El problema es que no se a quin tipus de “corto” es refereixen… si al curt d’extensió o al “curt de gambals”, tot i que sovint les dues coses van lligades. Així que davant d’aquestes limitacions imposades per els “distribuïdors” d’informació, ara tothom pot fer aquest tipus de contingut. Tothom pot convertir la seva vida en micro titulars: Avui tinc un dia gris. No tinc ganes d’anar a comprar. La tele és un rollo. Avui plou i demà no farà sol.
Està clar que per el camí estem perdent contingut. De fet, a Internet hi ha contingut però el problema és que ens estem acostumant a consumir únicament titulars. És molt fàcil escriure al Facebook que faràs el dia d’avui, i molt més laboriós escriure el que vas fer ahir i encara més a quines reflexions et va dur.
Així doncs, davant d’aquesta tendència a consumir “fast-contents” (agafo el simil de fast-food) no estarem malacostumant al nostre cervell al consum espasmòdic de continguts light? D’aquí 10 anys el nostre cervell podrà pair una paella suculenta de continguts?
Aquí hi ha un article que parla sobre possibles problemes que els neuro-psicolegs estan començant a detectar: http://www.cbsnews.com/stories/2009/02/25/earlyshow/health/main4827591.shtml