Orson Welles, 25 anys, primera pel·lícula: obra mestra.

Orson Welles, 25 anys, primera pel·lícula, obra mestra.

Solament aquesta informació ja em provoca vertigen. El vertigen de la enveja profunda, de la enveja que amenaça sobrepassar lo políticament correcte…

Poso el DVD, amb actitud crítica… segur que tindré coses a objectar. Segur que no és tant com diuen. Segur que és un d’aquells mites que es generen en un moment donat i que després és impossible desfer. Tinc l’esperança que, la pel·lícula, en realitat, solament sigui una bona pel·lícula. M’imagino, un cop l’hagi vist, dient: “veus, jo ja ho sabia, no n’hi ha per tant. Es bona, si, però en realitat és un cinema que ja està superat. Com exageren aquests crítics!”Premo el PLAY, i començo a enfonsar-me en el sofà. A cada segon que passa més enfonsat estic i més obro els ulls. Els fotogrames entravessen el temps, i sense cap problema dilueixen els 65 anys que ens separem de la seva creació: 1940.

No me’n adono i ja s’ha acabat la pel·lícula. I el meu cervell intenta trobar una resposta a la pregunta: He vist una pel·lícula feta a 1940 sobre uns fets que passen al 2005? O per contra he vist una pel·lícula feta al 2005 que parla sobre un fet que succeeix al 1940? Es tant universal el tema que és intemporal?

Per solucionar-ho decideixo anar a visitar i preguntar a l’amant del protagonista d’aquesta historia. Mig estirada en el sofà, amb la il·luminació lateral i molt contrastada generada per una llum de sala d’estar, em respon:

“ La peli està molt bé, però jo li he vist un fallo molt greu a nivell de guió: No se li mor un fill? No creus que si tant mala infantesa ha tingut en Kane, no hauria d’estar més fet pols per la pèrdua d’un fill?”

Decideixo que aquesta font d’informació no és del tot fiable, està resentida i que en realitat no resoldrà aquesta informació que busco.

Decideixo, com fa el reporter de la pel·lícula, anar a la biblioteca per trobar més informació del tema. A Internet solament aconsegueixo una informació quantitativa: Citizen Kane es la millor película de tota la història (http://www.bfi.org.uk/sightandsound/topten/poll/).

Vaig a buscar la informació més qualitativa en la meva biblioteca… En Jacques Aumont sempre disposat a respondre’t totes les preguntes però a la seva manera afirma:

“ Josep Maria, no intentis buscar respostes allà on no les hi ha. Limita’t a observar la imatge i el so de la pròpia pel·lícula. Tots els crítics i directors parlen fent-se referències uns a altres, i ben pocs ho fan observant el propi material original… la pel·lícula. Per sobre de tot fixa’t amb el tot orgànic de la pel·lícula… res  de la pel·lícula és superflu, no es troba a faltar res… tot està perfectament entrellaçat formalment. Les escenes es relliguen unes amb altres utilitzant tots els recursos formals possibles. Tot canvia, tot té moviment, tot és cinema pur.

Fixa’t també en els recursos espacials. Els espais profunds perfectament filmats. Aquests enquadraments en multiescala que permet filmar dues situacions en profunditats diferents en un sol plano. Ah! Andre Bazin. Ves a veure’l. Ell sap el secret de la pel·lícula que tu busques!”

Tot corrent vaig a visitar al mestre Bazin, ell tot pausat i envoltat de velles infermeres, descansa en un hospital bibliogràfic. La seva salut cinèfila ha patit últimament nombroses sotragades degut a tant cinema caducat que s’ha vist obligat a consumir.

Bazin, sempre tant distant, em comenta, com si ho estigues revivint en primera persona i en present, el gran impacte que li va provocar la pel·lícula.

“Jove, vostè no es pot fer a la idea, ja que encara no ha viscut suficients anys, del que significa el temps. Em refereixo al gran valor que el temps té per a les vides de les persones, per a la realitat mateixa i per tant per el propi cinema. El temps és la variable més important de les nostres vides i per tant també del cinema. Sense el temps res no avança, cap canvi existeix, sense el temps la vida no existeix… Solament has de reflexionar que quan se’t acaba el temps la teva vida també…

Jove, no perdi la paciència, ja veig que no hi troba relació entre el que li estic explicant i el que vostè recerca en la pel·lícula… Jove ha de saber que per anar a l’altra banda de l’oceà, millor anar caminant per la vora del mar que no pas intentar traspassar-lo nedant… l’aigua pot estar massa freda.

Seré més sintètic: El fet de que Welles filmés amb grans angulars va provocar uns greus i magnífics efectes secundaris:

-       Aconseguia una imatge molt més expressiva, ja que aconseguia perspectives molt exagerades, els espais prenien molta més importància.

-       Molta més profunditat de camp.

Com vostè sabrà,  tenir una més gran profunditat de camp ens permet tenir enfocada una cosa que està molt propera i una altre que està molt llunyana. Això, per tant, ens permet treballar la imatge en la seva profunditat. Podem ensenyar en un únic plano el que està passant en un primer terme i el que està passant en últim terme. Abans, per aconseguir el mateix era absolutament necessari fragmentar i filmar en dos plans. I aquí ve el centre del la qüestió: Si podem filmar varies accions en un únic plano vol dir que estem conservant el temps, el deixem totalment verge, no trenquem el temps, deixem que aquest flueixi amb tot el seu esplendor, dotant-lo de la màxima importància… En la pel·lícula el temps dintre del plano flueix sense traves, i els personatges l’habiten, com nosaltres habitem el nostre.”

Vaig deixar al mestre Bazin ben acompanyat, li vaig deixar un parell de puros,  i vaig retornar al sofà. Efectivament, la pel·lícula fa salts el·líptics entre escenes segons necessitats narratives, però dins dels plans el temps es rigorós i exacte, com ho és en la realitat.

I jo mirant la pantalla fosca i negra, recordava les flames que consumien el trineu, com havia consumit el temps a Charles Foster Kane, i vaig prendre consciencia de que, en aquell mateix moment, el temps també m’estava consumint a mi… jo mai podria tornar a tenir 25 anys i fer una obra mestra… ara m’hauria de conformar de fer-la als 35!