feb-6-2009
Crec que Facebook és una eina molt interessant per a mantenir el contacte amb els teus amics, però no per aprofundir-hi. Aquests dies he estat analitzant el tipus de contingut que la gent hi posa, i el resultat que genera. Queda palès que la comunicació és ràpida, instantània, superficial i amb escàs valor qualitatiu. Crec que la raó és la següent:
- Donar d’alta amics és molt fàcil, i la conseqüència és que enseguida tenim a la llista moltíssims amics que en realitat són quasi desconeguts. Això provoca que un mateix es mossegui la llengua a l’hora de dir coses personals als amics més propers, ja que quan les dius poden ser automàticament llegides per el centenar de persones. És com cridar en una reunió de 50 persones: “Laia fas mala cara, no has dormit bé aquesta nit?” Al contrari, es generen comentaris del tipus: “Que guapa que estàs! (i en realitat es pensa lo oposat)”, “Sou genials”, “Quins records!”. Aquest tipus de comentaris no deixen de ser vaguetats i sovint obvietats… (que consti que jo també he caigut sovint en el parany)
- L’estructura de la pàgina dona prioritat a missatges curts i sintètics, tallant els missatges que s’estenen més d’un número fix de caràcters. Si escrius textos més llargs el missatge es escapçat per uns punts suspensius…
- ( hi pensaré)
Així doncs una de les conclusions a les que arribo és que caldria poder etiquetar els amics segons el grau de confiança. I així automatitzar que certs tipus de comentaris i continguts solament siguin visibles per les persones més properes. Per exemple: a mi em fa molt de tall que exalumnes meus puguin veure fotografies meves de quan era adolescent…