Reflexions i Refraccions

Darrerament he estat reflexionant sobre les escales, i més concretament sobre el paper de les escales d’entrada a els edificis públics. Pensareu que es un tema banal i sense cap tipus d’importància ni transcendència… potser si, però personalment crec que es un tema que pot tenir la seva importància cultural.
Hi havia un temps on tots els edificis públics de certa rellevància es construïen amb una escalinata d’accés. El visitant s’apropava a l’edifici i per les escales ascendia pujant cap a un nivell superior. El fet de pujar les escales des-de nivell del terre a un estrat superior es convertia més enllà de un acte físic de superat un desnivell, en una ascensió emocional i conceptual. La persona accedia al temple del Partenó i ascendia emotivament al món mític apropant-se a Atena Partenos. Pujaven a un nivell superior a l’escala humana. S’apropaven al cel i s’allunyaven de la terra. Cal tenir en conte que la cosmogonia de les cultures mediterrànies parteixen de la dicotomia entre el mon del morts (interior de la terra) i el mon dels deus (el cel). Per això els morts s’enterren, i els temples estan a dalt de turons… apropant-se al cel i allunyant-se del mon dels morts.
Així doncs quan pugem les escales d’accés als edificis sagrats estem vivint un viatge d’ascensió cap a una entitat no terrenal, ens apropem al cel, als Deus. Sempre que pujo les escales de la Catedral de Girona tinc aquest sensació emocional. D’ençà un temps,però, fruit de les polítiques d’accessibilitat les escales d’accés a edificis rellevants estan desapareixent. Les portes d’accés es col·loquen a peu pla,  a nivell del ciutadà. Es cert que si, que d’aquesta manera els edificis i conceptualment les institucions son més properes i més accessibles, però alhora ja no ens comuniquen res superior. Ara tot està a peu pla… tot ha de ser fàcil.
Segur que aquesta tendència està íntimament lligada a que els Deus mitològics ja fa temps que s’han exterminat entre ells deixant-nos al marge, i que la vida, la bellesa, els ideals, les creences ja no emanen ni del cel ni de la terra, sinó del punt tangent entre els dos, l’ésser humà. I per tots es sabut que si nosaltres podem decidir, preferim no cansar-nos pujant escales.