Reflexions i Refraccions

Aquest cap de setmana em vaig prometre que faria un revisionat d’algunes pel·lícules clàssiques. I he complert la meva promesa:

• “La Noche” de Michelangelo Antonioni.
• “El Septimo Sello” de Ingmar Bergman.
• “Como un espejo” de Ingmar Bergman.

Són tant bones que el simple fet de veure-les et torna la il·lusió per el cinema, però no vull parlar d’obvietats. Casualment les tres pel·lícules parlen directa o indirectament del mateix:

El sacrifici personal que comporta a l’Autor viure una vida amb objectius artístics.

Tant el protagonista de “La Notte” com del “Como un espejo” son escriptors ja reputats, que després d’anys i anys de treball, el seu entorn li retreu lo egoista que ha sigut en aquest camí cap a el seu objectiu. El culpen de passar per damunt de la família, de la parella, dels sentiments dels que l’envolten, obsessionat solament en omplir el seu propi Ego.

Es curiós com dos dels directors i autors més importants de l’història del cinema han arribat a la mateixa conclusió. Però compte, tant Bergman com Antonioni no parlen d’autors aillats del seu entorn seguint l’ideal romàntic. No són artistes solitaris que viuen la seva vida com anacoretes. Són autors que aparentment estan envoltats de familia i amics i que gaudeixen d’una brillant vida social. La seva renuncia no ha estat a la superfície sinó en el cor de les relacions. Artistes incapaços de obrir-se íntimament als demés, i obsessionats per descobrir els secrets dels altres i utilitzar-los com a matèria motiva amb la qual alimentar el seu monstre creatiu.