Orson Welles, 25 anys, primera pel·lícula: obra mestra.

4 nivells de profunditat

Orson Welles, 25 anys, primera pel·lícula, obra mestra.

Solament aquesta informació ja em provoca vertigen. El vertigen de la enveja profunda, de la enveja que amenaça sobrepassar lo políticament correcte…

Poso el DVD, amb actitud crítica… segur que tindré coses a objectar. Segur que no és tant com diuen. Segur que és un d’aquells mites que es generen en un moment donat i que després és impossible desfer. Tinc l’esperança que, la pel·lícula, en realitat, solament sigui una bona pel·lícula. M’imagino, un cop l’hagi vist, dient: “veus, jo ja ho sabia, no n’hi ha per tant. Es bona, si, però en realitat és un cinema que ja està superat. Com exageren aquests crítics!”
Read more

Mishima “Neix un món dintre l’ull”

És curiós com pots empassar-te centenars de cançons i no sentir res per cap d’elles. I de sobte, no saps perquè o per quin estrany mecanisme n’hi ha una que destaca, que simplement t’emociona.
Read more

Catalans valents

L’estiu passat vam anar de vacances a la Catalunya Nord. Una de les curiositats que teníem era si trovariem catalanoparlants o no, i em vaig deprimir. De francesos que parlin català deu haver-ni, però per un turista que es passeja per els carrers del Rosselló es un món monolingüístic en francès.
Read more

Què és Google Wave?

Google Wave és un nou servei on-line de comunicació que permet:

1. Comunicar-se en diferit amb altres usuaris de Google Wave. Funciona com un email: jo envio un missatge i el destinatari el llegirà quan vulgui. Aquest tipus de comunicació la podríem anomenar asíncrona per que el emissor i el receptor no tenen per que estar connectats en el mateix moment.
2. Comunicar-se en directe amb els teus contactes que estan connectats en aquest moment. Mentre ells escriuen pots veure com apareixen lesÉs una eina molt semblant a Windows Messenger o qualssevol eina de missatgeria instantània. La diferència bàsica és que el resultat de la conversa en directe queda emmagatzemada per ser consultada més tard. Aquest tipus de comunicació la podem anomenar sincrònica
3. Comunicar-se en grup. Tots els missatges poden ser compartits amb totes les persones que vulguis. Pots afegir-los un cop comença la conversa o afegir-los més tard.
4. Bloc de notes personal. Els textos que escrius no tenen per que tenir un destinatari. Pots utilitzar wave com a repositori de notes. Tots el missatges i textos que escrius al Wave son etiquetables amb les paraules que vulguis. Aquestes etiquetes et permeten organitzar i trobar els missatges o textos amb més facilitat.
5. Compartir documents, mapes, arxius, fotografies. Es pot adjuntar tot tipus d’arxius per que siguin accessibles per els destinataris. Per tant pot ser una solució a l’hora d’enviar arxius de grans dimensions.

He parlat tota la estona de “missatges”, però en realitat hauríem de redefinir el concepte, ja que Wave es una cosa molt diferent al email. Quan envies un email envies un missatge des del teu ordinador  fins a l’ordinador del destinarari. En canvi mitjançant Wave estàs escrivint un missatge en un lloc públic i permets que la persona adequada el pugui llegir i respondre.

Molta gent no li troba encara la funcionalitat, com que poca gent l’utilitza no es pot comunicar amb ningú. No obstant el creixement d’usuaris és espectacular i en pocs mesos estarà estès.

Conclusions d’un càsting de joves

Durant aquest desembre estic coordinant un grup d’alumnes d’ESDI (Escola Superior de Disseny) per a realitzar un lipdub. Per les persones que no sapigueu què és un lipdub us recomano que mireu aquest vídeo que han realitzat els alumnes de la universitat d’Audiovisual de Montreal (Quebeq).

Així doncs, en el procés de creació hem organitzat  un càsting per localitzar a les persones interessades en aparèixer en primer pla en el vídeo. Personalment pensava que tindríem problemes per trobar voluntaris i per això creia positiu organitzar el càsting. Organitzant un acte public ens serviria per a trobar persones disposades i per altre banda donar-nos a conèixer massivament entre els alumnes de la Universitat. La meva gran sorpresa va ser quan es van presentar més persones de les que podíem assumir durant les 4 hores. Cues de nois i noies estaven disposats, sense cap tipus de vergonya, a cantar i ballar davant dels focos, càmeres i  persones. Es van presentar tants alumnes que ens van saturar.

Com podia ser que hi hagués tanta gent interessada?  Com és que no havia previst aquesta resposta tant efusiva?

Si aquest càsting s’hagués organitzat durant la meva època d’estudiant ja fa mes de 13 anys no s’hagués presentat ni una desena part de gent. Tothom hagués passat del càsting. Alguns per vergonya, altres per esnobisme, i altres per absoluta indiferència. Els organitzadors del càsting s’haguessin quedat amb un pam de nas.

Alguna cosa ha canviat entre els joves de fa 15 anys i els joves d’ara. Què ha canviat en la nostra societat per que la resposta davant d’un acte públic i mediatic com aquest sigui tant diferent?

He arribat a la conclusió que la diferència entre ells i nosaltres és la suma de: Operación Triunfo + Gran Hermano + Youtube.

Els meus alumnes tenen de 18 a 19 anys, així que el primer programa de Gran Hermano el van veure amb 10 anys. Van veure les estrelletes del Operación triunfo quan tenien 11 anys.  La influència d’aquesta tipologia de programes, on els herois són sempre persones del carrer, els ha transmès la idea de que per ser algú especial a la vida solament són necessàries dues coses: una càmera + un pocavergonya.

Icona dels nostres temps

Així doncs, tenim una colla de personetes en formació que són feliços posant-se davant dels focos, amb ganes de fer-se veure, de ser observats i valorats per la seva simpàtia, cuerpo o fotogènia. Per bé o per mal la realitat, la tele-realitat, els ha mostrat que pots “triomfar” en la vida encara que siguis gorda, lletja e inculta. Tots podem arribar a ser la Rosa de España.

“Per amor a l’art”

Potser ja ho sabreu, vaig ser co-fundador d’AREAtangent. D’això ja fa uns quants anys i en el seu moment va ser un projecte molt engrescador que vam començar a Tangent, i que tenia l’objectiu de bolcar en un projecte sense ànim de lucre totes les nostres aspiracions artístiques. Si  a Tangent hi dedicàvem totes les hores d’oficina per treballar per a clients, a AREAtangent hi dedicàvem nombroses hores intempestives i de cap de setmana per a treballar per quelcom molt més intangible: la Cultura.

Durant un parell o tres d’anys hi vam bolcar diners (de la empresa Tangent) i esforços. Vam viure moments inoblidables. Tot l’esforç era recompensat amb escreix. Sovint la gent em preguntava com era que era capaç de dedicar tant de esforç en una cosa que no comportava cap rendiment tangible, i jo responia que tota persona té la necessitat de retornar a la societat allò que algun moment ha rebut. Pot semblar pedant, però tant me fa. Les meves hores a AREAtangent eren en el fons un petit regal que intentava fer a la societat per tot el plaer que la cultura m’havia donat. Però aquella època es va anar acabant, per finalment treballar únicament per diners.

Anys més tard, he tornat a treballar amb aquell objectiu original. Una ballarina, Núria Ventura, es va posar en contacte amb mi per demanar-me un cop de ma per a posar en imatge audiovisual una sèrie de conceptes pel seu nou espectacle: MARIAGE. Sense pressupost però amb moltes ganes ha sorgit una col·laboració que m’ha fet viatjar emocionalment a aquells dies passats d’AREAtangent, on simplement treballava per el simple objectiu de retre homenatge a la Bellesa i al Horror: l’amor a l’Art.

Ho recomano a tothom! No es que de cop i volta siguis un home nou, però et dona una sensació molt positiva i un pensament: no soc un paràsit de la societat que solament es mou per interès personal.

Nixon-Frost Unpluged

Durant aquest estiu he participat en la creació dels audiovisuals de NIXON-FROST versió Unpluged, la darrera obra estrenada per Àlex Rigola en el Teatre LLiure. L’Àlex Serrano que treballava com a Creador Audiovisual ha conceptualitzat i coordinat tota la part audiovisual, i jo he fet feina de dissenyador i de editor/post-productor.

Durant el procés de treball havia assistit a varis assajos, però en cap cas vaig assistir a un assaig general complet, així que un cop estrenada vaig anar a veure-la com a públic. Hi vaig anar més que per veure la meva feina (que ja me la coneixia de memòria) per poder veure una peça teatral en la seva autèntica mesura: el directe i davant de public.

En els assajos em semblava que la obra que no funcionaria: poc rítmica, lenta, molt textual, amb poc joc escènic (ja que la major part del temps tots els actors estan a escena). Però quina sorpresa!

Sempre fa il·lusió aparèixer en el fulletó d'un espectacle que t'agrada!

Quan la vaig veure des del inici fins el final em va encantar. Suposo que la gent de teatre dirà: però home clar com vas poder jutjar una obra per els assajos!

Suposo que una obra està pensada per ser vista en una continuïtat temporal que permeti generar un contínuum dramàtic que sigui capaç de trastornar la consciencia del espectador. Sense aquesta continuïtat temporal es impossible afectar a l’espectador.

A part del muntatge, a Nixon-Frost he vist com un actor pot transmutar-se i convertir-se realment en una altre persona. Com aconsegueix deixar enrere l’actor que és, traspassar el personatge que interpreta i convertir-se realment en la PERSONA a la que interpreta. I malgrat que la “convenció teatral” t’exigeixi sempre tenir un peu a platea, Lluís Marco ha aconseguit que jo visqui aquí i ara quelcom que va succeir fa 30 anys. Magnific.

El camioner europeu

Ja fa molt de temps que pensava en un projecte documental. M’imaginava carregat amb una motxilla, una videocàmera transportable però de bona qualitat, anar a una estació de servei i dir-li al primer camioner amb pinta nòrdic:

“Can I come with you?”

Pujar-me al seu camió i travessar tot Europa fent-li companyia. No l’entrevistaria, simplement el filmaria durant els moments més monòtons de la seva vida: conduint, dinant, trucant a la família, posant-se a dormir en la seva cabina, mirant la televisió via satèl·lit. En una estació de servei, senzillament m’acomiadaria d’ell i pujaria a un altre trailer trans-europeu que em portes a qualsevol lloc remot, desconegut d’aquesta vella Europa, i que em permetés coneixer a una altre persona i retratar-la

I així teixiria una telaranya aleatòria entre punts aleatoris amb persones aleatòries. al cap de un mes tindria potser un bon retrat del que es aquesta societat.

Persones desconegudes, individus que en un moment donat van néixer, van créixer i que ara senzillament es mouen per les carreteres, fins que arribi el moment de morir. Persones que mai no coneixeré.

Ara amb tres nens de tres anys vec l’aventura impossible.

Una idea semblant és la que ha tingut David Linch en aquest nou projecte que tot just comença la seva travessia:

http://interviewproject.davidlynch.com/www/#/all-episodes/001-jess

Finalitzat el taller de Live-video

Tot just he acabat d’impartir el taller de Live-video per internet. Amb els participants del taller hem intentat posar en pràctica una retransmissió en directe d’un esdeveniment per Internet.

Vam dividir el taller en dues parts:

Durant la primera part del taller investigàvem els diferents serveis Live-video que podem trobar gratuitament a Internet: Mogulus, Ustream, Veetle, Qik. Cada una d’aquestes empreses ofereixen un servei semblant però amb matisos. Els alumnes finalment decidien quina era la plataforma que més s’adaptava al esdeveniment que haviem de retransmetre.

La segona part del taller era definir i organitzar l’estuctura per poder emetre l’esdeveniment.

L’esdeveniment en qüestió era el Break & Creativity de ESDI, una mena de festa major de l’Universitat .  L’acte tenia una complexitat mitjana, ja que paral·lelament hi havien multiples focus d’atenció que succeien a l’hora en llocs diferents. Per aquesta raó vam fer dos grups de producció que constaven de 2 càmeres, 2 micros, i dos portàtils amb conexió wireless. Cada grup de gravació es movia seguint un pla previament definit emetent via wireless per Ustream.

Els propis alumnes feien de reporters

Els assistents al taller eren majoritariament alumnes de la disciplina de audiovisuals.

Els mateixos alumnes decidien a qui entrevistaven i de quina manera.

Audiovisual en directe a la Xarxa

Canal Live d'un telepredicador

Fa temps que els professionals del sector esperavem una nova revolució a Internet com la que, en el seu temps, va significar l’aparició de la tecnologia d’animació Flash. Estàvem esperant un gran boom que realment signifiques un abans i un després en el sector.
Doncs finalment crec que la gran novetat ja està arribant, i ho està fent poc a poc i sense fer gaire soroll, però amb un potencial incalculable. Es tracta de la emissió de vídeo en directe d’un usuari a tot el mon de manera “gratuïta”.

El vídeo a Internet ja fa bastants anys que hi es però es basava en les següents premisses:

• El vídeo estava prèviament enregistrat.
• El vídeo per poder ser reproduït per un altre usuari estava emmagatzemat a un servidor d’Internet, com és el cas de youtube.

L’emissió mai no era en directe i era el que realment diferenciava el vídeo de Internet de la televisió.

Actualment, fruit de l’evolució d’una sèrie de tecnologies col·laterals, han aparegut serveis d’emissió en directe utilitzant tecnologies d’streaming. Aquestes permeten que qualsevol usuari amb una càmera i un ordinador  pugui emetre a centenars o milers de persones repartides per a tot el mon instantàniament de manera gratuïta. Qualsevol persona pot fàcilment convertir-se en emissor o creador de un canal de televisió.

Podeu pensar que és anecdòtic i que el seu ús es limitarà a una colla de freacks amb un gran Ego. Un dels usos serà aquest, però jo m’inclino a pensar que les repercussions en la nostra vida digital i quotidiana seran molt grans. I per que ho penso? Doncs per que els telèfons mòbils estan deixant de ser simples telèfons mòbils per convertir-se en ordinadors amb càmera de vídeo i connexió a Internet.

Esteu de viatge a Grècia i voleu enseyar als vostres familiars l’hotel on esteu allotjats?

Voleu que milers de persones de tot el mon mirin el partit del Barça desde el vostre punt de vista al camp?

Voleu fer una visita al metge sense haver-vos de desplaçar?

Voleu denunciar un acte delictiu a través e un programa de televisió en directe?

Prem el botó d’emitir  i al instant tantes persones com vulguis estaran mirant a través del teu telèfon mòbil.

Que consti que això no és una projecció de futur! Això ja ho podeu veure en múltiples llocs, entre ells:

• USTREAM: Servei de Live Video Streaming desde ordinadors.
• KIQ: Servei de Live Video Streaming desde mobil.
• Justin: Servei de Live Video Streaming desde ordinadors.
• Veetle: Servei de Live Video Streaming desde ordinadors d’alta qualitat i resolució.

Estic segur que en pocs anys el panorama televisiu serà absolutament diferent a l’actual degut a l’aparició d’aquestes tecnologies. Tinc moltes ganes de veure-ho.

Actualment estic preparant un taller  de Live Video Streaming on-line que s’impartirà durant la setmana “Break & Creativity” a ESDI (Escola Superior de Disseny). Els alumnes faran grups de producció i cada un d’ells s’encarregarà de cobrir un esdeveniment. A control central donarem pas a els diferents actes. Tot s’emetrà en directe i serà visible desde tot el mon. Ja avisaré quan sigui el moment per que pugueu conectar-vos!

És Internet perillosa pel nostre intel·lecte?

Des de fa temps em pregunto si l’us de Internet de manera continuada durant anys i anys podria provocar-nos problemes al intel·lecte. M’explico:

La informació a Internet està formatada de manera molt atomitzada. Els creadors dels continguts tendeixen a organitzar els textos de manera sintètica, pensant titulars que cridin l’atenció, i destacats que ens permetin agafar la idea de tot el text amb el mínim esforç. Rarament els navegants s’aturen durant molts minuts per llegir una article llarg. Tot i que hi ha excepcions consumim la informació a mode de píndoles. Saltem de píndola en píndola sense donar oportunitat a un text de desenvolupar-se i prendre cert cos a la nostra ment.

Si ens fixem, des de fa temps Internet es va atomitzant cada cop més. Abans de que existissin els blocs les webs s’estenien en els temes. Era normal haver de prémer el botó de “següent pàgina” per seguir llegint l’article. Llavors van aparèixer els blocs que seguien el paradigma de diari personal en forma de reflexions diàries. Els posts (articles) es publicaven cada dia i per tant eren més reduïts en extensió. Els posts normalment no tractaven de múltiples temes relacionats, sinó que es limitaven a un únic tema. El format típic era un text que podies llegir amb dos i tres minuts i que anava acompanyat d’una fotografia. Si l’aparició dels blocs ja va significar una atomització clara respecte tot l’anterior, el gran salt l’hem patit amb l’aparició de l’anomenat microbloging. Com el seu nom indica el microbloging (twitter, facebook, hi5, twenti, etc) respon a una lògica encara més simple. Amb un número limitats de lletres has d’explicar senzillament que has fet, que estàs fent o que faràs. Més simple impossible. No intentis reflexionar, pensar i explicar-ho per que vindran amb la destral de “máximos carácteres permitidos”. M’emprenya que em diguin: “tio, no te enrolles que aquí lo que mola es que seas corto”. El problema es que no se a quin tipus de “corto” es refereixen… si al curt d’extensió o al “curt de gambals”, tot i que sovint les dues coses van lligades. Així que davant d’aquestes limitacions imposades per els “distribuïdors” d’informació, ara tothom pot fer aquest tipus de contingut. Tothom pot convertir la seva vida en micro titulars: Avui tinc un dia gris. No tinc ganes d’anar a comprar. La tele és un rollo. Avui plou i demà no farà sol.

Està clar que per el camí estem perdent contingut. De fet, a Internet hi ha contingut però el problema és que ens estem acostumant a consumir únicament titulars. És molt fàcil escriure al Facebook que faràs el dia d’avui, i molt més laboriós escriure el que vas fer ahir i encara més a quines reflexions et va dur.

Així doncs, davant d’aquesta tendència a consumir “fast-contents” (agafo el simil de fast-food)  no estarem malacostumant al nostre cervell al consum espasmòdic de continguts  light? D’aquí 10 anys el nostre cervell podrà pair una paella suculenta de continguts?

Aquí hi ha un article que parla sobre possibles problemes que els neuro-psicolegs estan començant a detectar: http://www.cbsnews.com/stories/2009/02/25/earlyshow/health/main4827591.shtml

Funcionen les xarxes socials professionals?

Últimament les xarxes socials professionals treuen fum. Ja fa anys que existeixen i molts de nosaltres ens havien donat d’alta, però pocs en trèiem profit.
A causa de l’atur creixent i de les circumstàncies econòmiques, aquestes xarxes socials comencen a florir. Tant els aturats com els que no han reactivat els seus perfils, tot i que la major part de nosaltres no sabem de què ens servirà. El sentit comú ens diu que com més gent et coneix, com més gran es la teva xarxa professional, més possibilitats hi ha que algú que et necessiti.
No obstant, de moment, el sentit comú sembla que no acaba de auto afirmar-se.
Jo fa uns 5 anys que estic donat d’alta a diferents xarxes, i encara és hora de que hi hagi algú interessat en el meu perfil professional. Els únics inputs que he tingut són altres dissenyadors que buscaven feina o contactes comercials.

Diuen els experts que les xarxes professionals no acaben de quallar aquí per el nostre caràcter llatí. Edueixen a que en els països anglosaxons són més directes a l’hora de establir relacions professionals amb desconeguts. Allà, els professionals i comercials aprofiten qualsevol ocasió per presentar-se, explicar-te que venen o que fan i donar-te la seva targeta. Aquí hi ha com una espècie de vergonya, o un pacte tàcit que ens diu que els contactes professionals a porta freda és una cosa de gent desesperada. I, qui vol fer tractes amb algú desesperat?
Així doncs, mentre en els Països on van inventar les xarxes professionals en treuen un profit real, nosaltres ens limitem a omplir el perfil, enllaçar amb els nostres amics i coneguts més propers i esperar que algú s’enlluerni amb el nostre perfil.

Potser per que Viadeo va néixer a França (una cultura més propera a la nostra) o per que van adquirir una empresa catalana (ICTnet) aglutinadora de comunitats de professionals, s’estan implantant molt ràpidament i alhora estan aconseguint que la gent sigui més activa a la xarxa. Viadeo, a part de les eines de networking professional que són típiques en aquests serveis, ofereixen una posició qualitativament diferent al respecte de Linked-in o Xing. Viadeo es centra i orbita al voltant del coneixement que destil·len els seus usuaris. Més enllà del simple currículum, Viadeo aporta la possibilitat de que els usuaris generin coneixement amb preguntes, respostes, grups de discussió, preguntes als experts, blogs, i altres. Així doncs, una persona que sigui activa llegint, preguntant i responent, serà molt més visible per a els altres usuaris. Per tant, aquest és un sistema que incentiva la creació de coneixement i per tant els enllaços professionals que tenen aquest com a motor.

A Catalunya actualment hi han principalment tres xarxes professionals:

Xing – Aquesta empresa amb seu a Hamburg va fagocitar les dues xarxes nacionals més importants: e-conozco i Neurona. Amb el temps s’ha anat posicionant en el sector de les ventes i comercial. Paral·lelament ha tingut bona acceptació a llatinoamerica.

Linkedin – Aquesta empresa americana s’ha extès per tot el món, té una vocació molt internacional i la majoria dels perfils dels usuaris estan en anglès. Encara que els usuaris prefereixin altres xarxes professionals com Viadeo o Xing, tothom està a Linked-in, però la utilitzen com agenda de contactes.

Viadeo - És una empresa francesa que per implantar-se al nostre país va optar per comprar ICTnet. També té anim internacional i permet crear-se tants perfils com idiomes vulguem. Dona molta importància al coneixement. El nou disseny del site incentiva la participació en debats i a mantenir viu el nostre perfil.

Personalment estic donat d’alta a els tres serveis, ja que es gratuït, però he de dir que Viadeo em sembla la millor opció per els seus serveis al voltant del coneixement i per la seva efectivitat a l’hora de col·locar el nostre perfil públic en els primers resultats de google. No obstant la realitat ens ha ensenyat moltissims cops que no sempre els millors són els que guanyen.

Intimitat al Facebook: Edita els teus àlbums. Recomanació 4.

Un dels temes més delicats de la intimitat al facebook té a veure amb les fotografies. A més sembla que hi ha un malentès bastant extés.
Quan la gent gent puja una fotografia al FB té la tendència a etiquetar les persones que apareixen a la fotografia. Fent això hi ha gent que es pensa que solament serà visible per la persona etiquetada. Això no és cert. Aquesta etiqueta que posem a les fotos funciona únicament com a recordatori i com a mètode d’avís als interessats, però les fotografies seran automàticament visibles per a tothom.
Si volem limitar la gent que té accés a les fotografies cal que limitem l’accés al àlbum sencer.

Editar l'album permet controlar l'intimitat.

Com sincronitzar els contactes i calendari de Gmail amb el meu Windows Mobile

Per fi descobreixo la manera de sincronitzar gratuïtament els meus contactes i calendari de gmail amb el meu telèfon mòbil (HTC Smartphone). I com no, ho he fet a  través de un “nou*” servei que ofereix Google (per que sempre ens ha de salvar la vida?). Es tracta de dir-li al Gmail que activi una mena de emulador de Microsoft Exchange, que permet al mòbil  transferir tota la informació a través del ActiveSync. No us deixeu enganyar per les paraules, és molt fàcil configurar-ho. Solament heu de seguir aquestes instruccions.

Aquí us  mostro el vídeo de demostració:

Tecnologia P2P interessant

La visita al blog bitsenblog m’ha fet conèixer una nova tecnologia interessant per a compartir fitxers de grans dimensions entre amics. Es tracta de Oneswarm, software de codi obert que ha estat desenvolupat en el si de la Universitat de Washington.La diferència bàsica entre aquesta i les altres solucions P2P és que amb OneSwarm l’emissor controla a la perfecció les persones que tindran accés als fitxers que compartim. D’aquesta manera filtrem completament la possibilitat que existeix que desconeguts tinguin accés a els nostres continguts.

Intimitat al Facebook: Elimina’t de les cerques de Google. Recomanació 3.

Si estàs donat d’alta al Facebook fes una prova: Ves a Google, posa el teu nom i cognoms i mira els resultats. Segur que el teu perfil del Facebook estarà entre els primers resultats. Qualsevol persona desconeguda podrà llegir:

• La fotografia del teu perfil.
• El teu nom complet
• Un llistat dels teus amics que estan al facebook.
• Un llistat dels grups del facebook, webs, i gent famosa del que ets fan.

Resultat de buscar "Josep Maria Marimon" a Google

No sé que penseu vosaltres, però a mi m’agrada que  solament la gent que em coneix tinguin accés a dades i gustos personals. No em fa gens de gràcia que desconeguts puguin fer-se un retrat robot de les meves preferències i gustos. És més, potser els meus amics no volen ser relacionats amb mi! Fins i tot, potser, no volen ser relacionats amb Facebook o no volen ser localitzats de cap manera… Per tant potser estic violant la intimitat dels meus amics sense saber-ho!

Per tant, una bona recomanació és configurar al Facebook per a no aparèixer als resultats de google.  Aquesta opció la trobareu a la mateixa pantalla que la recomanació 2. L’opció està a l’apartat: Configuració > Configuració de privacitat > Cerca > Llistat Públic de cerca.

Menú de configuració de privacitat de cerques als cercadors externs.

Què és un lector de RSS?

Hi han moltes pàgines web i blogs que ofereixen servei de difusió dels seus continguts mitjançant RSS. Que vol dir això? Doncs que pots subscriure’t per rebre automàticament qualsevol actualització dels seus continguts i llegir-los sense haver de visitar la web o blog.

La subscripció amb RSS és molt senzilla però necessites un lector de RSS. Aquests lectors permeten rebre RSS de multitud de fonts, de tal manera que pots estar al dia de tots els blogs i webs interessants amb el mínim esforç i sense haver de visitar les webs. Amb un cop d’ull ràpid pots estar perfectament informat.

Lectors de RSS

Hi han multitud de lectors RSS, i la major part gratuits. Per a PC pots provar amb Feedemon. En MAC et recomano el NetNewsWire. Si no et fa gràcia instal·lar software al teu ordinador pots optar per solucions en línia, com per exemple Google Reader

Un cop instal·lat el software és molt fàcil donar-se d’alta a les feeds (així s’anomenen les noticies en el argot propi) de RSS. Si la plana que estàs visitant amb el teu navegador habitual genera RSS t’apareixerà a la  barra de l’adreça alguna d’aquestes icones:

Per donar-te d’alta has de fer clic sobre la icona i et preguntarà si et vols subscriure. Un cop acceptat en el programa lector de RSS rebràs totes les actualitzacions de continguts automàticament.

Intimitat al facebook: Elimina’t del cercador del facebook. Recomanació 2

Suposem que vols utilitzar el facebook però no vols estar fàcilment accessible per a la gent. Potser ets una persona mediàtica o simplement no vols que et trobin els teus alumnes. Converteix-te en invisible desactivant les teves dades del cercador intern de facebook.
Per desaparèixer “virtualment” del sistema de cerca necessites fer-ho a “Configuració de la privacitat”.

Configuració de la privacitat

Concretament has d’entrar a “Cerca” per a poder desactivar-te en les cerques:

Per defecte el Facebook aplica la mínima intimitat en les cerques, per aquesta raó cal acotar el seu l’abast.

Intimitat al Facebook: Utilitza les llistes d’amics. Recomanació 1

Lluny de la febre inicial de afegir més i més contactes i amistats al nostre perfil de Facebook, cada cop més persones estan preocupades per el que fa a la seva intimitat. Es preocupa quina informació personal està disponible, no solament als nostres contactes, sinó a tot Internet.

Per aquesta raó a continuació faré una serie de recomanacions que ens poden ajudar:

1) LES LLISTES D’AMICS

Molt poques persones coneixen la utilitat de les llistes d’amics, i és realment molt útil per a segmentar l’abast de la informació que publiques. Recomano fer grups d’amics que responguin a graus de confiança. D’aquesta manera es poden aplicar diferents polítiques de intimitat.

Per exemple, hi ha moltes persones que no els agrada que les fotografies d’àmbit familiar siguin visibles per els companys de feina o contactes llunyans. En aquest cas, si tens els teus contactes segmentats en “família”, “amics propers”, “companys de feina”, “coneguts llunyans”, quan publiques unes fotos familiars pots assignar mitjançant el quadre de diàleg “Qui pot veure això” les persones que tindran accés a aquest contingut i qui no.

Què és el Twitter?

Imatge de la entrada de la web de Twitter

El Twitter és un servei que permet mantenir-se informat de l’estat dels teus amics o contactes mitjançant missatges curts. Tu dius què estàs fent i automàticament els teus amics que estan donats d’alta reben el missatge a l’instant. Òbviament aquest servei gratuït es comença a utilitzar per altres coses. Per exemple, molts diaris i serveis de noticies transmeten les noticies instantàniament per twittter. Hi han personalitats, famosos, o polítics que comenten via Twitter tot allò que els sembla interessant. Es un sistema de comunicació de 1 a molts molt dinàmic que fins ara no existia de manera gratuïta i generalitzada.

Per altre banda, una aplicació interessant del Twitter és seguir esdeveniments en directe. Si utilitzes en el buscador de twitter qualsevol paraula et mostrarà tots els comentaris que la gent ha escrit sobre el tema. Per exemple, durant els jocs olímpics podíem llegir els comentaris en primera persona de assistents a la inauguració.

El centre neuràlgic del servei està a: http://twitter.com/.

Independentment del motor de comunicació existeixen multituds de lectors de twitters que permeten llegir i escriure missatges sense haver d’entrar a la web, com per exemple Twitterrific. També hi ha gent que utilitza twitter des del telèfon mòbil i d’aquesta manera pot rebre missatges o crear-los des de qualsevol lloc.

Està matant el facebook als blogs personals?

Cap a 2005 Internet va patir una gran revolució: es van popularitzar els blogs. Tothom qui tenia una mica de relació amb Internet tenia un blog que funcionava a manera de diari personal. Van aparèixer xarxes blogaires on podies passar-te hores llegint les vides d’autèntics desconeguts. Recordareu que hi havia blogs de molts tipus, però els que van tenir més èxit eren els íntims. Molts de nosaltres escudant-nos darrere de l’anonimat d’un pseudònim érem capaços de parlar de sentiments i interioritats sense vergonya.
Com que en la majoria de blogs podies deixar missatges i comentaris, al final creaves amistats que transgredien el limit bidimensional de la pantalla per convertir-se en amics “normals”. Va ser la època que la gent del carrer va envair Internet i se la va fer seva.

No obstant, aquesta realitat comunicativa està sent substituïda a un ritme vertiginós per les noves xarxes socials. A Catalunya el culpable és Facebook. Un pot pensar que Facebook és en el fons una evolució natural dels blogs. Podem pensar que la persona que escrivia en un blog ara ho pot fer al Facebook. Jo també ho pensava, però no.

Jo tenia un blog, un de íntim. Allà escrivia el que em venia pel cap, el que em venia de gust sense cap tipus de autocensura. Qui em llegia eren desconeguts i per tant podia donar absoluta llibertat als meus pensaments/paraules. Ara em poso vermell solament de pensar en la possibilitat de enganxar al Facebook un post del meu antic blog. Que pensaran els meus amics? Tinc vergonya de que els meus amics tinguin vergonya aliena de mi.

Si ho analitzem, tant els blogs com el Facebook no són més que un canal per on comunicar la nostra vida als demés. No obstant amb els blogs podíem ser més autèntics i genuïns que no pas ara! Tot i que curiosament els blogs els podia llegir tothom i al facebook solament ens poden llegir persones que “teòricament” ens aprecien! Com és que no és al revés? No hauríem de poder expressar-nos amb més llibertat amb els nostres amics?

I per que dic que Facebook està matant els blogs?

Tot i que una cosa no treu l’altre, la gent tendeix a passar el seu temps lliure/socialitzador/electrònic llegint els estats del facebook dels altres. Caiem en un estat de zapping febril que ens impedeix reposar la mirada en un text que s’allargui una mica. Fent un símil culinari: si menges molt de pica pica és molt possible que després no puguis menjar-te el segon plat. Doncs així és: farts de el pica pica d’estats,comentaris i fotografies no tenim ganes de llegir i menys escriure un bon post.

Compte en fer-se “admirador” en el Facebook

El que a priori pot semblar una cosa simpàtica i innocent, en realitat és la manera que té facebook de definir el teu perfil com a consumidor. Si vas definint els teus gustos i interessos mitjançant aquesta eina ells per suposat t’utilitzaran, tard o d’hora, com a target d’accions comercials dirigides. Entres a ser moneda de canvi en operacions publicitàries.
Per els que esteu més espessos:
Si et fas admirador de Coldplay, entraràs en la llista de usuaris als que s’han de mostrar banners de música semblant a Coldplay.
No és res greu! De fet jo prefereixo veure banners relatius als meus interessos que no pas banners de coses que per a mi són alienes. Però em dona la sensació que la gent no ho sap, i dona dades de consum i de gustos molt alegrement a desconeguts…

Què noto a faltar al Facebook?

Crec que Facebook és una eina molt interessant per a mantenir el contacte amb els teus amics, però no per aprofundir-hi. Aquests dies he estat analitzant el tipus de contingut que la gent hi posa, i el resultat que genera. Queda palès que la comunicació és ràpida, instantània, superficial i amb escàs valor qualitatiu. Crec que la raó és la següent:

1. Donar d’alta amics és molt fàcil, i la conseqüència és que enseguida tenim a la llista moltíssims amics que en realitat són quasi desconeguts. Això provoca que un mateix es mossegui la llengua a l’hora de dir coses personals als amics més propers, ja que quan les dius poden ser automàticament llegides per el centenar de persones. És com cridar en una reunió de 50 persones: “Laia fas mala cara, no has dormit bé aquesta nit?” Al contrari, es generen comentaris del tipus: “Que guapa que estàs! (i en realitat es pensa lo oposat)”, “Sou genials”, “Quins records!”. Aquest tipus de comentaris no deixen de ser vaguetats i sovint obvietats… (que consti que jo també he caigut sovint en el parany)
2. L’estructura de la pàgina dona prioritat a missatges curts i sintètics, tallant els missatges que s’estenen més d’un número fix de caràcters. Si escrius textos més llargs el missatge es escapçat per uns punts suspensius…
3. ( hi pensaré)

Així doncs una de les conclusions a les que arribo és que caldria poder etiquetar els amics segons el grau de confiança. I així automatitzar que certs tipus de comentaris i continguts solament siguin visibles per les persones més properes. Per exemple: a mi em fa molt de tall que exalumnes meus puguin veure fotografies meves de quan era adolescent…