• “La Noche” de Michelangelo Antonioni.
• “El Septimo Sello” de Ingmar Bergman.
• “Como un espejo” de Ingmar Bergman.

Són tant bones que el simple fet de veure-les et torna la il·lusió per el cinema, però no vull parlar d’obvietats. Casualment les tres pel·lícules parlen directa o indirectament del mateix:

El sacrifici personal que comporta a l’Autor viure una vida amb objectius artístics.

Tant el protagonista de “La Notte” com del “Como un espejo” son escriptors ja reputats, que després d’anys i anys de treball, el seu entorn li retreu lo egoista que ha sigut en aquest camí cap a el seu objectiu. El culpen de passar per damunt de la família, de la parella, dels sentiments dels que l’envolten, obsessionat solament en omplir el seu propi Ego.

Es curiós com dos dels directors i autors més importants de l’història del cinema han arribat a la mateixa conclusió. Però compte, tant Bergman com Antonioni no parlen d’autors aillats del seu entorn seguint l’ideal romàntic. No són artistes solitaris que viuen la seva vida com anacoretes. Són autors que aparentment estan envoltats de familia i amics i que gaudeixen d’una brillant vida social. La seva renuncia no ha estat a la superfície sinó en el cor de les relacions. Artistes incapaços de obrir-se íntimament als demés, i obsessionats per descobrir els secrets dels altres i utilitzar-los com a matèria motiva amb la qual alimentar el seu monstre creatiu.

Edifici del Tribunal Constitucional

Edifici del Reichstag

Si us fixeu, els dos semblen sorgir conceptualment del mateix concepte:

I ha un interior i un exterior, i a través de les finestres hi ha un flux entre els dos. En els dos abunden les finestres, entenent com a finestra un element arquitectònic que permet el flux de llum entre el exterior i l’interior. No obstant aquest concepte comú es tenyeix cap a besants completament oposades:

El Reichstag té una cúpula plena de miralls que reflexen la llum exterior per que es concentri sobre els polítics. Els miralls, col·locats en una mena de cúpula cobreix 360 graus. La llum, però a l’hora, les preocupacions i les esperances del poble alemany entra per la cúpula i es projecta de manera zenital sobre els polítics del pis de sota: il·luminant-los. Els polítics, com a representats del poble, s’entenen com a nucli focal de la societat. Tota la llum del poble es concentra òpticament en un punt: el centre de presa de decisions. De la mateixa manera que la llum entra, es decisions preses en el hemicicle es projecta mitjançant el mateix procediment òptic sobre tot el poble. El que allà decideixen afecta a tot el País. Així doncs, sense ser un expert en política podria afirmar que conceptualment la política alemanya es realment democràtica.

En canvi, si estudiem el edifici del tribunal constitucional, que trobem? Doncs unes finestres que també cobreixen 360 graus. Però són aquestes finestres tant transparents amb la llum com ho són els miralls del Reichstag? No. Aquestes finestres, col·locades seguint matemàtica exactitud, projecten els seus ulls cap a nosaltres. Vigilant. Observant l’entorn. L’edifici, tancat com un eriçó no permet que el poble vegi l’interior. Els vidres tintats, impedeixen que la llum viatgi indistintament en els dos sentits. El espectador exterior te la sensació d’estar davant d’un edifici agressiu, que et vigila darrera d’unes ulleres de sol, impenetrable, obscur, i obtús. Ells ens poden vigilar, però nosaltres a ells no… Crec que precisament aquest es el concepte que defineix el tribunal constitucional. Ells son els defensors d’un gran tresor, la constitució, i el poble sempre es sospitós. És el poble el que s’ha d’adaptar a la Constitució. La Constitució mai no s’adaptarà a el poble.

Al 2001 es va estrenar “Band of Brothers“. En aquesta minisèrie es retrata el periple de la companyia de paracaigudistes Easy, que van ser llençats desde els avions sobre els Poblets de la Normandia i que van viure i morir a les trinxeres, en el boscos de les Ardenes, etc fins al final de la guerra. En aquesta sèrie que recordo amb claredat el que més em va emocionar la innocència de les persones que feien de soldats.

Joves de 18 anys arraulits de dos en dos en improvisades trinxeres de dues persones: clots al terre coberts amb branques de pi. Tot va bé mentre es de dia, però quan es fa de nit el fred, la neu, el fang, la soledat, la desesperació penetren en els seus ossos i en la sensibilitat del espectador. És en aquells moments on desapareix el soldat per aparèixer la persona que enyora la seva família, els bons temps, la rialla del seu pare i el pastís de la seva mare. Els petits plaers quotidians es transformen en llums del paradís. I es allà, a la trinxera, on els dos soldats deixen de ser-ho per convertir-se en dos germans de sang abraçats un a l’altre per fer-se passar el fred. I parlen innocentment de que faran quan tornin a casa. I aquests joves són tant senzills, tan cristal·lins, tant macos , tant veritables que em fan pensar en els joves d’ara (entre els que encara m’incloc). Joves insensibilitzats, acartronats, amb la mirada crispada, on ja no hi ha cap indici d’innocència. Els joves d’ara ja no som innocents de res. Estem de tornada de tot, i ens ventem de haver “viscut” molt més que els nostres pares. Però tenim els ulls petrificats d’un mort, i això que no n’emvist mai cap, i menys encara matat a ningú com ells van haver de fer.

Noto a faltar la innocència entre nosaltres, la claredat, voldria desterrar la complexitat i la grandilocuencia entre nosaltres. Necessito una mica d’aigua clara.

4 nivells de profunditat

Orson Welles, 25 anys, primera pel·lícula, obra mestra.

Solament aquesta informació ja em provoca vertigen. El vertigen de la enveja profunda, de la enveja que amenaça sobrepassar lo políticament correcte…

Poso el DVD, amb actitud crítica… segur que tindré coses a objectar. Segur que no és tant com diuen. Segur que és un d’aquells mites que es generen en un moment donat i que després és impossible desfer. Tinc l’esperança que, la pel·lícula, en realitat, solament sigui una bona pel·lícula. M’imagino, un cop l’hagi vist, dient: “veus, jo ja ho sabia, no n’hi ha per tant. Es bona, si, però en realitat és un cinema que ja està superat. Com exageren aquests crítics!”Premo el PLAY, i començo a enfonsar-me en el sofà. A cada segon que passa més enfonsat estic i més obro els ulls. Els fotogrames entravessen el temps, i sense cap problema dilueixen els 65 anys que ens separem de la seva creació: 1940.

No me’n adono i ja s’ha acabat la pel·lícula. I el meu cervell intenta trobar una resposta a la pregunta: He vist una pel·lícula feta a 1940 sobre uns fets que passen al 2005? O per contra he vist una pel·lícula feta al 2005 que parla sobre un fet que succeeix al 1940? Es tant universal el tema que és intemporal?

Per solucionar-ho decideixo anar a visitar i preguntar a l’amant del protagonista d’aquesta historia. Mig estirada en el sofà, amb la il·luminació lateral i molt contrastada generada per una llum de sala d’estar, em respon:

“ La peli està molt bé, però jo li he vist un fallo molt greu a nivell de guió: No se li mor un fill? No creus que si tant mala infantesa ha tingut en Kane, no hauria d’estar més fet pols per la pèrdua d’un fill?”

Decideixo que aquesta font d’informació no és del tot fiable, està resentida i que en realitat no resoldrà aquesta informació que busco.

Decideixo, com fa el reporter de la pel·lícula, anar a la biblioteca per trobar més informació del tema. A Internet solament aconsegueixo una informació quantitativa: Citizen Kane es la millor película de tota la història (http://www.bfi.org.uk/sightandsound/topten/poll/).

Vaig a buscar la informació més qualitativa en la meva biblioteca… En Jacques Aumont sempre disposat a respondre’t totes les preguntes però a la seva manera afirma:

“ Josep Maria, no intentis buscar respostes allà on no les hi ha. Limita’t a observar la imatge i el so de la pròpia pel·lícula. Tots els crítics i directors parlen fent-se referències uns a altres, i ben pocs ho fan observant el propi material original… la pel·lícula. Per sobre de tot fixa’t amb el tot orgànic de la pel·lícula… res  de la pel·lícula és superflu, no es troba a faltar res… tot està perfectament entrellaçat formalment. Les escenes es relliguen unes amb altres utilitzant tots els recursos formals possibles. Tot canvia, tot té moviment, tot és cinema pur.

Fixa’t també en els recursos espacials. Els espais profunds perfectament filmats. Aquests enquadraments en multiescala que permet filmar dues situacions en profunditats diferents en un sol plano. Ah! Andre Bazin. Ves a veure’l. Ell sap el secret de la pel·lícula que tu busques!”

Tot corrent vaig a visitar al mestre Bazin, ell tot pausat i envoltat de velles infermeres, descansa en un hospital bibliogràfic. La seva salut cinèfila ha patit últimament nombroses sotragades degut a tant cinema caducat que s’ha vist obligat a consumir.

Bazin, sempre tant distant, em comenta, com si ho estigues revivint en primera persona i en present, el gran impacte que li va provocar la pel·lícula.

“Jove, vostè no es pot fer a la idea, ja que encara no ha viscut suficients anys, del que significa el temps. Em refereixo al gran valor que el temps té per a les vides de les persones, per a la realitat mateixa i per tant per el propi cinema. El temps és la variable més important de les nostres vides i per tant també del cinema. Sense el temps res no avança, cap canvi existeix, sense el temps la vida no existeix… Solament has de reflexionar que quan se’t acaba el temps la teva vida també…

Jove, no perdi la paciència, ja veig que no hi troba relació entre el que li estic explicant i el que vostè recerca en la pel·lícula… Jove ha de saber que per anar a l’altra banda de l’oceà, millor anar caminant per la vora del mar que no pas intentar traspassar-lo nedant… l’aigua pot estar massa freda.

Seré més sintètic: El fet de que Welles filmés amb grans angulars va provocar uns greus i magnífics efectes secundaris:

-       Aconseguia una imatge molt més expressiva, ja que aconseguia perspectives molt exagerades, els espais prenien molta més importància.

-       Molta més profunditat de camp.

Com vostè sabrà,  tenir una més gran profunditat de camp ens permet tenir enfocada una cosa que està molt propera i una altre que està molt llunyana. Això, per tant, ens permet treballar la imatge en la seva profunditat. Podem ensenyar en un únic plano el que està passant en un primer terme i el que està passant en últim terme. Abans, per aconseguir el mateix era absolutament necessari fragmentar i filmar en dos plans. I aquí ve el centre del la qüestió: Si podem filmar varies accions en un únic plano vol dir que estem conservant el temps, el deixem totalment verge, no trenquem el temps, deixem que aquest flueixi amb tot el seu esplendor, dotant-lo de la màxima importància… En la pel·lícula el temps dintre del plano flueix sense traves, i els personatges l’habiten, com nosaltres habitem el nostre.”

Vaig deixar al mestre Bazin ben acompanyat, li vaig deixar un parell de puros,  i vaig retornar al sofà. Efectivament, la pel·lícula fa salts el·líptics entre escenes segons necessitats narratives, però dins dels plans el temps es rigorós i exacte, com ho és en la realitat.

I jo mirant la pantalla fosca i negra, recordava les flames que consumien el trineu, com havia consumit el temps a Charles Foster Kane, i vaig prendre consciencia de que, en aquell mateix moment, el temps també m’estava consumint a mi… jo mai podria tornar a tenir 25 anys i fer una obra mestra… ara m’hauria de conformar de fer-la als 35!

Del disc Set tota la vida m’ha agradat molt aquesta: “Neix un món dintre l’ull”

Transcric la lletra, tot i que crec que la unió/desunió entre la música i la lletra és molt bona.

“Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara
poc a poc sens ha anat acumulant la feina i tot esta per fer
i les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades encara s’han de complir,
si es que s’han de complir algun dia,
que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps

Que volem ser, que volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?
Si… potser ens hauríem de preocupar

De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por
però de sobte com qui no vol la cosa,
d’un dia per l’altre me n’oblido,
i a la llarga, què vols que et digui,
al final de tot no se com ni gràcies a què,
ni per quin estrany mecanisme,
tot aquesta angoixa tota aquesta por que sento
em tranquil·litza, no se com però em tranquil·litza,
estic tranquil, tranquil.”

Durant la nostra estança allà vaig prendre consciència de la sort que hem tingut els catalanets d’aquí i d’avui de poder gaudir de la nostre llengua. No em queda més que agrair als nostres pares i mares, els nostres avis i avies , repadrins i repadrines, rebesavis i rebesàvies, i quadravis i quadràvies per: ferms, tenaços, obstinats i valents. Van protegir  i preservar la llengua contra de l’entorn hostil. Gràcies als nostres avantpassats per el seu llegat. Prometo assumir la responsabilitat i transmetre als meus fills l’amor pel Català.

Com diu Joan Solà, recentment guardonat amb el Premi d’Honor de les lletres Catalanes: “La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica“. Jo penso que no n’hi ha prou en deixar la responsabilitat de protecció del català a les nostres institucions. El Català no solament s’ha de parlar en les sales nobles dels edificis oficials, sinó que el català dringa millor que mai quan es parla al carrer, als bars, a l’opera, sota els ponts, a les perruqueries, als mercats i als supers, a la televisió i a Internet. Això no ho aconseguiran les institucions, ho aconseguirem les persones.

Nosaltres som els únics responsables de no exigir el català en tots els àmbits de la nostra vida. Hem d’intentar transmetre l’entusiasme del català a tots els benvinguts nouvinguts. Acollim-los en català! Siguem també nosaltres catalans valents!

Google Wave és un nou servei on-line de comunicació que permet:

1. Comunicar-se en diferit amb altres usuaris de Google Wave. Funciona com un email: jo envio un missatge i el destinatari el llegirà quan vulgui. Aquest tipus de comunicació la podríem anomenar asíncrona per que el emissor i el receptor no tenen per que estar connectats en el mateix moment.
2. Comunicar-se en directe amb els teus contactes que estan connectats en aquest moment. Mentre ells escriuen pots veure com apareixen lesÉs una eina molt semblant a Windows Messenger o qualssevol eina de missatgeria instantània. La diferència bàsica és que el resultat de la conversa en directe queda emmagatzemada per ser consultada més tard. Aquest tipus de comunicació la podem anomenar sincrònica
3. Comunicar-se en grup. Tots els missatges poden ser compartits amb totes les persones que vulguis. Pots afegir-los un cop comença la conversa o afegir-los més tard.
4. Bloc de notes personal. Els textos que escrius no tenen per que tenir un destinatari. Pots utilitzar wave com a repositori de notes. Tots el missatges i textos que escrius al Wave son etiquetables amb les paraules que vulguis. Aquestes etiquetes et permeten organitzar i trobar els missatges o textos amb més facilitat.
5. Compartir documents, mapes, arxius, fotografies. Es pot adjuntar tot tipus d’arxius per que siguin accessibles per els destinataris. Per tant pot ser una solució a l’hora d’enviar arxius de grans dimensions.

He parlat tota la estona de “missatges”, però en realitat hauríem de redefinir el concepte, ja que Wave es una cosa molt diferent al email. Quan envies un email envies un missatge des del teu ordinador  fins a l’ordinador del destinarari. En canvi mitjançant Wave estàs escrivint un missatge en un lloc públic i permets que la persona adequada el pugui llegir i respondre.

Molta gent no li troba encara la funcionalitat, com que poca gent l’utilitza no es pot comunicar amb ningú. No obstant el creixement d’usuaris és espectacular i en pocs mesos estarà estès.

Així doncs, en el procés de creació hem organitzat  un càsting per localitzar a les persones interessades en aparèixer en primer pla en el vídeo. Personalment pensava que tindríem problemes per trobar voluntaris i per això creia positiu organitzar el càsting. Organitzant un acte public ens serviria per a trobar persones disposades i per altre banda donar-nos a conèixer massivament entre els alumnes de la Universitat. La meva gran sorpresa va ser quan es van presentar més persones de les que podíem assumir durant les 4 hores. Cues de nois i noies estaven disposats, sense cap tipus de vergonya, a cantar i ballar davant dels focos, càmeres i  persones. Es van presentar tants alumnes que ens van saturar.

Com podia ser que hi hagués tanta gent interessada?  Com és que no havia previst aquesta resposta tant efusiva?

Si aquest càsting s’hagués organitzat durant la meva època d’estudiant ja fa mes de 13 anys no s’hagués presentat ni una desena part de gent. Tothom hagués passat del càsting. Alguns per vergonya, altres per esnobisme, i altres per absoluta indiferència. Els organitzadors del càsting s’haguessin quedat amb un pam de nas.

Alguna cosa ha canviat entre els joves de fa 15 anys i els joves d’ara. Què ha canviat en la nostra societat per que la resposta davant d’un acte públic i mediatic com aquest sigui tant diferent?

He arribat a la conclusió que la diferència entre ells i nosaltres és la suma de: Operación Triunfo + Gran Hermano + Youtube.

Els meus alumnes tenen de 18 a 19 anys, així que el primer programa de Gran Hermano el van veure amb 10 anys. Van veure les estrelletes del Operación triunfo quan tenien 11 anys.  La influència d’aquesta tipologia de programes, on els herois són sempre persones del carrer, els ha transmès la idea de que per ser algú especial a la vida solament són necessàries dues coses: una càmera + un pocavergonya.

Icona dels nostres temps

Així doncs, tenim una colla de personetes en formació que són feliços posant-se davant dels focos, amb ganes de fer-se veure, de ser observats i valorats per la seva simpàtia, cuerpo o fotogènia. Per bé o per mal la realitat, la tele-realitat, els ha mostrat que pots “triomfar” en la vida encara que siguis gorda, lletja e inculta. Tots podem arribar a ser la Rosa de España.

Durant un parell o tres d’anys hi vam bolcar diners (de la empresa Tangent) i esforços. Vam viure moments inoblidables. Tot l’esforç era recompensat amb escreix. Sovint la gent em preguntava com era que era capaç de dedicar tant de esforç en una cosa que no comportava cap rendiment tangible, i jo responia que tota persona té la necessitat de retornar a la societat allò que algun moment ha rebut. Pot semblar pedant, però tant me fa. Les meves hores a AREAtangent eren en el fons un petit regal que intentava fer a la societat per tot el plaer que la cultura m’havia donat. Però aquella època es va anar acabant, per finalment treballar únicament per diners.

Anys més tard, he tornat a treballar amb aquell objectiu original. Una ballarina, Núria Ventura, es va posar en contacte amb mi per demanar-me un cop de ma per a posar en imatge audiovisual una sèrie de conceptes pel seu nou espectacle: MARIAGE. Sense pressupost però amb moltes ganes ha sorgit una col·laboració que m’ha fet viatjar emocionalment a aquells dies passats d’AREAtangent, on simplement treballava per el simple objectiu de retre homenatge a la Bellesa i al Horror: l’amor a l’Art.

Ho recomano a tothom! No es que de cop i volta siguis un home nou, però et dona una sensació molt positiva i un pensament: no soc un paràsit de la societat que solament es mou per interès personal.