Així doncs, en el procés de creació hem organitzat  un càsting per localitzar a les persones interessades en aparèixer en primer pla en el vídeo. Personalment pensava que tindríem problemes per trobar voluntaris i per això creia positiu organitzar el càsting. Organitzant un acte public ens serviria per a trobar persones disposades i per altre banda donar-nos a conèixer massivament entre els alumnes de la Universitat. La meva gran sorpresa va ser quan es van presentar més persones de les que podíem assumir durant les 4 hores. Cues de nois i noies estaven disposats, sense cap tipus de vergonya, a cantar i ballar davant dels focos, càmeres i  persones. Es van presentar tants alumnes que ens van saturar.

Com podia ser que hi hagués tanta gent interessada?  Com és que no havia previst aquesta resposta tant efusiva?

Si aquest càsting s’hagués organitzat durant la meva època d’estudiant ja fa mes de 13 anys no s’hagués presentat ni una desena part de gent. Tothom hagués passat del càsting. Alguns per vergonya, altres per esnobisme, i altres per absoluta indiferència. Els organitzadors del càsting s’haguessin quedat amb un pam de nas.

Alguna cosa ha canviat entre els joves de fa 15 anys i els joves d’ara. Què ha canviat en la nostra societat per que la resposta davant d’un acte públic i mediatic com aquest sigui tant diferent?

He arribat a la conclusió que la diferència entre ells i nosaltres és la suma de: Operación Triunfo + Gran Hermano + Youtube.

Els meus alumnes tenen de 18 a 19 anys, així que el primer programa de Gran Hermano el van veure amb 10 anys. Van veure les estrelletes del Operación triunfo quan tenien 11 anys.  La influència d’aquesta tipologia de programes, on els herois són sempre persones del carrer, els ha transmès la idea de que per ser algú especial a la vida solament són necessàries dues coses: una càmera + un pocavergonya.

Icona dels nostres temps

Així doncs, tenim una colla de personetes en formació que són feliços posant-se davant dels focos, amb ganes de fer-se veure, de ser observats i valorats per la seva simpàtia, cuerpo o fotogènia. Per bé o per mal la realitat, la tele-realitat, els ha mostrat que pots “triomfar” en la vida encara que siguis gorda, lletja e inculta. Tots podem arribar a ser la Rosa de España.

Durant un parell o tres d’anys hi vam bolcar diners (de la empresa Tangent) i esforços. Vam viure moments inoblidables. Tot l’esforç era recompensat amb escreix. Sovint la gent em preguntava com era que era capaç de dedicar tant de esforç en una cosa que no comportava cap rendiment tangible, i jo responia que tota persona té la necessitat de retornar a la societat allò que algun moment ha rebut. Pot semblar pedant, però tant me fa. Les meves hores a AREAtangent eren en el fons un petit regal que intentava fer a la societat per tot el plaer que la cultura m’havia donat. Però aquella època es va anar acabant, per finalment treballar únicament per diners.

Anys més tard, he tornat a treballar amb aquell objectiu original. Una ballarina, Núria Ventura, es va posar en contacte amb mi per demanar-me un cop de ma per a posar en imatge audiovisual una sèrie de conceptes pel seu nou espectacle: MARIAGE. Sense pressupost però amb moltes ganes ha sorgit una col·laboració que m’ha fet viatjar emocionalment a aquells dies passats d’AREAtangent, on simplement treballava per el simple objectiu de retre homenatge a la Bellesa i al Horror: l’amor a l’Art.

Ho recomano a tothom! No es que de cop i volta siguis un home nou, però et dona una sensació molt positiva i un pensament: no soc un paràsit de la societat que solament es mou per interès personal.

Durant el procés de treball havia assistit a varis assajos, però en cap cas vaig assistir a un assaig general complet, així que un cop estrenada vaig anar a veure-la com a públic. Hi vaig anar més que per veure la meva feina (que ja me la coneixia de memòria) per poder veure una peça teatral en la seva autèntica mesura: el directe i davant de public.

En els assajos em semblava que la obra que no funcionaria: poc rítmica, lenta, molt textual, amb poc joc escènic (ja que la major part del temps tots els actors estan a escena). Però quina sorpresa!

Sempre fa il·lusió aparèixer en el fulletó d'un espectacle que t'agrada!

Quan la vaig veure des del inici fins el final em va encantar. Suposo que la gent de teatre dirà: però home clar com vas poder jutjar una obra per els assajos!

Suposo que una obra està pensada per ser vista en una continuïtat temporal que permeti generar un contínuum dramàtic que sigui capaç de trastornar la consciencia del espectador. Sense aquesta continuïtat temporal es impossible afectar a l’espectador.

A part del muntatge, a Nixon-Frost he vist com un actor pot transmutar-se i convertir-se realment en una altre persona. Com aconsegueix deixar enrere l’actor que és, traspassar el personatge que interpreta i convertir-se realment en la PERSONA a la que interpreta. I malgrat que la “convenció teatral” t’exigeixi sempre tenir un peu a platea, Lluís Marco ha aconseguit que jo visqui aquí i ara quelcom que va succeir fa 30 anys. Magnific.

“Can I come with you?”

Pujar-me al seu camió i travessar tot Europa fent-li companyia. No l’entrevistaria, simplement el filmaria durant els moments més monòtons de la seva vida: conduint, dinant, trucant a la família, posant-se a dormir en la seva cabina, mirant la televisió via satèl·lit. En una estació de servei, senzillament m’acomiadaria d’ell i pujaria a un altre trailer trans-europeu que em portes a qualsevol lloc remot, desconegut d’aquesta vella Europa, i que em permetés coneixer a una altre persona i retratar-la

I així teixiria una telaranya aleatòria entre punts aleatoris amb persones aleatòries. al cap de un mes tindria potser un bon retrat del que es aquesta societat.

Persones desconegudes, individus que en un moment donat van néixer, van créixer i que ara senzillament es mouen per les carreteres, fins que arribi el moment de morir. Persones que mai no coneixeré.

Ara amb tres nens de tres anys vec l’aventura impossible.

Una idea semblant és la que ha tingut David Linch en aquest nou projecte que tot just comença la seva travessia:

http://interviewproject.davidlynch.com/www/#/all-episodes/001-jess

Vam dividir el taller en dues parts:

Durant la primera part del taller investigàvem els diferents serveis Live-video que podem trobar gratuitament a Internet: Mogulus, Ustream, Veetle, Qik. Cada una d’aquestes empreses ofereixen un servei semblant però amb matisos. Els alumnes finalment decidien quina era la plataforma que més s’adaptava al esdeveniment que haviem de retransmetre.

La segona part del taller era definir i organitzar l’estuctura per poder emetre l’esdeveniment.

L’esdeveniment en qüestió era el Break & Creativity de ESDI, una mena de festa major de l’Universitat .  L’acte tenia una complexitat mitjana, ja que paral·lelament hi havien multiples focus d’atenció que succeien a l’hora en llocs diferents. Per aquesta raó vam fer dos grups de producció que constaven de 2 càmeres, 2 micros, i dos portàtils amb conexió wireless. Cada grup de gravació es movia seguint un pla previament definit emetent via wireless per Ustream.

Els propis alumnes feien de reporters

Els assistents al taller eren majoritariament alumnes de la disciplina de audiovisuals.

Els mateixos alumnes decidien a qui entrevistaven i de quina manera.